resum
La ciutat és una organització complexa que correspon a l’ésser civilitzat i que el diferencia espacialment.
La ciutat contemporània (en definitiva, la ciutat) viu sempre dues realitats: la visible, l’arquitectònica, la formal, la física, conseqüència aquesta de la (o de la no) planificació urbanística i una altra d’invisible i intangible. Ambdues conformen la ciutat real. Parlaré aquí sobretot de la realitat més física, la construïda, però que passa prèviament per un antecedent de ciutat imaginada imprescindible i crucial (almenys, aquest seria l’ordre necessari): la ciutat planificada neix com a dibuix, debat, anàlisi, qüestions prèvies, com a ciutat que fruit de tot aquest teixit és imaginada i projectada.
La planificació d’una ciutat o la seva ampliació pot ser conseqüència de moltes voluntats. Hi ha noves ciutats que amplien o descongestionen d’altres, n’hi ha de residencials, de concentració industrial, n’hi ha de tecnològiques o de mixtes.
El Pireo es considera sovint la primera ciutat planificada. Fou construïda per Hipodamo de Mileto, a qui es contempla com el pare del Planejament urbanístic i que donà nom al que anomenem “Plans hipodàmic”, o dit d’una altra manera, l’esquema de ciutat en retícula. A diferència d’Atenes, el Pireo sí era una ciutat planificada i es constituí com a tal el 450 a.C. Fou posteriorment destruïda, però algunes excavacions arqueològiques assenyalen una estructura en retícula regular amb carrers de 5 o 8m d’amplada.
Al Renaixement es van recuperar les fonts culturals grecollatines, considerant l’humà com a centre i mesura de totes les coses. En paraules de l’arquitecte i urbanista Filarete: « volè Déu que l'home, fet a la seva imatge i semblança, participés en ser capaç de fer alguna cosa a la seva semblança mitjançant l'intel·lecte que el va concebre ».
Segons aquest principi humanista, les ciutats havien de ser fruit de la raó i no de l’atzar, ordenades i assequibles als seus habitants. Sota aquest propòsit, la racionalitat, es van dissenyar algunes ciutats ideals, tot seguint patrons geomètrics, tot i que gairebé mai s’arribaren a construir de forma integral per l’obstacle que suposaven els vells recintes amurallats.
El catàleg de ciutats planificades, ja siguin de nova planta o com a creixements urbans representatius, és massa extens com per a intentar-ne fer un resum. Apuntaré alguns dels casos que he pogut visitar i parlaré d’alguns altres que trobo representatius i destacables. No pretenc fer un texte exhaustiu sobre el tema, sinó més aviat un tast personal de casos, per tal de donar peu a certa reflexió en aquest interessantíssim àmbit.