"Els problemes de salut pública van ser els que van fer repensar la ciutat, perquè les malalties afligien tant als rics com als pobres". Richard Sennet, en Construir i habitar.
Aquesta va ser la principal raó de naixement de l'urbanisme modern a Barcelona. De la mà d'Ildefons Cerdà es va planificar un nou barri més enllà de les muralles que van ser enderrocades el 1854 per lluitar contra les epidèmies que assotaven al segle XIX les grans urbs, cada vegada més poblades i amb un greu problema d'amuntegament. Les quarantenes imposades a Barcelona per afrontar les malalties no havien funcionat, i el desenvolupament de la ciència i l'estadística va imposar la idea d'"una ciutat higiènica i funcional que havia de permetre una condició d'igualtat entre tots els residents que la utilitzaven", en paraules de l'urbanista Joan Busquets.
La Barcelona resilient va tirar endavant d'aquestes epidèmies periòdiques a través de l'urbanisme. Cerdà, que era enginyer, però va ser el primer a escriure aquesta paraula en un text imprès, va implantar un nou teixit urbà i va estudiar les condicions de vida dels obrers. L'arquitecte Vicente Guallart explica que, al pertànyer a la corrent dels socialistes utòpics, estava molt interessat en millorar la situació dels treballadors que vivien a les zones més deprimides i en situació d'insalubritat, i l'estudi ho va fer a través de l'estadística. També va posar molta atenció en crear una potent infraestructura de clavegueram i en eliminar els pous negres, apunta l'arquitecte Toni Solanas, membre del grup de treball Salut i Arquitectura de Col·legi d'Arquitectura de Catalunya (COAC).
"En aquesta època els metges van pensar que el còlera es propagava a través de l'aire i no de l'aigua. Era un moment de ple desenvolupament industrial amb moltes fàbriques que començaven a funcionar, i el fum negre que desprenien les xemeneies inundava Barcelona ", apunta Solanes. D'aquí, la creació d'un nou barri, 20 vegades més gran que la ciutat vella, amb vivendes en què entrés la llum, estiguessin airejades i tinguessin patis interiors. Una zona residencial formada per carrers arbrats de les mateixes proporcions que disposaven de xamfrans que feien la funció de petites places i en què també es garantia la mobilitat.
Per l'arquitecta i catedràtica d'Urbanisme Maria Rubert, el desenvolupament científic de mitjans de segle XIX va ser determinant a l'aplicar-se a el teixit urbà de la ciutat per lluitar contra les malalties. Un fet que s'ha repetit al llarg de la història. Rubert posa com a exemple la incorporació de les fonts a les places o la retirada dels cementiris fora de les ciutats, pràctiques introduïdes en el regnat de Carles III que van servir per pal·liar els efectes de les epidèmies que delmaven la població.
El projecte de Cerdà va acabar patint terribles variacions. Solanas i Guallart adverteixen que l'especulació i la densificació van ser els dos processos que van acabar per desvirtuar completament el projecte. Tot i que reconeix que el model perviu, ja que va significar un canvi de paradigma en la concepció de la ciutat moderna.
Els professionals de l'arquitectura destaquen que és complicat portar les lliçons de el pla Cerdà a l'actual epidèmia per coronavirus que pateix Barcelona. Però sí que coincideixen a assenyalar que el confinament obligatori de la població en els domicilis particulars hauria de suposar un abans i un després en la concepció dels nous habitatges que vagin a aixecar-se.
L'arquitecte cap de l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Matilla, va ser un dels primers treballadors municipals en ser diagnosticat amb Covid-19 i roman reclòs a casa des del passat 9 de març. "Ara, dins les nostres vivendes, hauríem de fer una reflexió obligada de com vivim. Per què els lavabos, que haurien de ser les estades més ventilades dels pisos, són interiors? Per què s'han reduït els espais comunitaris a la mínima expressió a l'igual que la superfície dels pisos? ", es pregunta. Qüestions, les respostes de les quals, el porten a defensar que els habitatges han de deixar de veure's des d'una lògica econòmica per prioritzar sobretot la seva qualitat.
Solanas coincideix en aquesta idea i assenyala que s'està imposant una arquitectura i un disseny dels edificis low cost. Adverteix que el 30% dels immobles estan malalts i que s'ha perdut la idea de progrés.
Per la seva banda, Vicente Guallart explica que aquests dies a l'Institute for Advanced Architecture of Catalonian (IAAC) s'havia d'haver iniciat un màster dirigit a arquitectes xinesos per ensenyar-los el model Barcelona, que s'ha d'entendre com un xarxa de barris sense centre i sense perifèria. "El confinament es produeix a l'escala de l'habitatge i es converteix en el lloc en el qual viure, treballar i descansar (living, working and resting), són microciutats. El teletreball ara és més important que en els anys noranta, i des dels habitatges produïm ", apunta. D'aquí que advoqui per desenvolupar edificis ecològics que des de dins puguin mirar cap a fora i en els quals s'incorpori vegetació que pugui regar amb aigües grises. "Una natura que molts barcelonins, en aquests dies de confinament, troben a faltar".
L'arquitecta Carme Fiol posa com a exemple d'habitatge encara vigent les Unités d'Habitation a Marsella de Le Corbusier i fuig dels edificis que es van posar de moda a la Meridiana i que només tenen finestres. Considera que d'aquests dies de tancament sortirà una reflexió sobre moltes qüestions i la de l'habitatge, en aquests moments, és especialment sensible per la situació de confinament.
Matilla proposa obrir un debat sobre la tipologia dels habitatges i portar-lo més enllà. De l'experiència del confinament considera que s'ha de demanar a la Generalitat que es replantegi l'actual decret d'habitabilitat per incorporar millores que estiguin relacionades amb la superfície dels habitatges i la incorporació de balcons i terrasses.
Maria Rubert també coincideix a assenyalar que potser ha arribat el moment de modificar la manera de construir i dissenyar les cases per pensar també en la seva distribució interior. "Estar tancats dins d'elles ens obliga a pensar com volem que siguin els llocs en què vivim i amb qui voldríem estar. Cal buscar solucions per a, dins d'elles, poder estar també a l'exterior ", assenyala. Al temps que recorda que la vida rural, injuriada per molts enfront de la voràgine de la gran ciutat, resulta aquests dies més atractiva. "No estem mai a casa nostra i ara, sense poder sortir, ens adonem de les incomoditats que ens provoquen".
Notícia publicada a La Vanguardia a data 29 de març de 2020.