resum
El 29 de juliol de 2019 va ser un dia assenyalat. Va ser el moment en què el món va consumir tots els recursos naturals que el planeta li podia subministrar al llarg de l’any passat i tots els indicadors ens diuen que aquesta data nefasta s’anirà escurçant al llarg del temps. Avui viuen al planeta 7.300 milions de persones, que es convertiran en 8.500 al 2030, és a dir, només en deu anys. I això implica que la demanda d’aliments i d’energia s’incrementarà de forma important. De fet, segons càlculs publicats ja fa uns anys per World SB 2014, aquest ritme implicaria que al 2050 l’edificació generés per si mateixa totes les emissions admissibles per limitar a dos graus centígrads l’escalfament global del planeta que preveuen com a màxim els organisme internacionals.
Cal donar una resposta que permeti no fer inviable la vida a la Terra i aquesta resposta s’ha de donar des de les ciutats, on es preveu que cap al 2025 visquin dos terços de la població mundial. El problema rau en què les grans urbs ja comencen a donar signes de col·lapse a l’hora d’alimentar, educar o garantir la salut dels seus habitants. El debat sobre la qualitat de l’aire i de l’aigua, l’ús del sòl existent o el manteniment de la biodiversitat al si de les pròpies aglomeracions urbanes posa de manifest el creixent protagonisme del sector de l’edificació en la lluita contra el canvi climàtic.
De les dades que facilita la Unió Europea es desprèn que la responsabilitat principal de la generació de CO2 recau en les centrals d’energia que utilitzen combustibles fòssils i que representen el 29% del total. A continuació vindria el transport, amb un 26%, la indústria (19%), el funcionament dels edificis aportaria un 12%, seguit dels treballs del camp (11%) i el tractament de residus (3%).
Així, la lluita contra el canvi climàtic passa, principalment, per l’ús de fonts i recursos energètics renovables, però també ha de venir de la mà d’un nova concepció del sector de la construcció per fer-lo tan eficient com sigui possible. Començant per la mateixa concepció de les ciutats, que han de definir un planejament urbà capaç d’establir línies mestres a partir de les quals es reguli un ús eficient del sòl i es potenciï un model de transport no contaminant i una gestió de residus capaç de potenciar el seu reciclatge i reutilització. I seguint per l’impuls de noves formes de construcció més netes, capaces de crear edificis on l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle sigui nul·la, que assoleixin el màxim nivell d’estalvi en el consum d’energia.